|
13/03/2005 - VI MARXA
CASTELLS DE LA SEGARRA Ja tenim altre cop aquí la Copa! Després de gairebé quatre mesos de descans, els nostres peus es tornen a posar en marxa. Aquest any, amb més il·lusions encara, amb gent nova que arriba amb empenta, amb força i, potser algun d’ells, amb el respecte que les marxes de resistència imposen als nouvinguts. I també tenim una àmplia representació dels de sempre, dels incombustibles, dels que això de la Copa ja no és cap novetat. Uns i altres esperàvem aquesta marxa amb ganes. També hi ha alguna que altra absència, companys que trobem a faltar, que s’han pres un descans (momentani?) aquesta temporada. Semblava, però, que la gent s’ho rumiava més del compte. Seria la manca de costum? La convocatòria penjava de la web des de feia una setmana, i els socis havien rebut al seu e-mail la noticia de la marxa. El divendres, 26 de febrer, en canvi, ja es va començar a respirar al club l’ambient pre-marxa que els habituals ja coneixem. A més, la visita dels "Javier-man" va acabar d’escalfar els ànims dels més dubtosos. A partir del dilluns, les inscripcions van anar degotant mica en mica i, finalment, entre els socis que van fer d’ingrés al compte del club i els qui van formalitzar la inscripció pel seu compte, varem reunir 34 persones. S’ha de reconèixer. El pitjor de la Copa és haver de llevar-se a la matinada, per tal d’arribar a lloc a temps pel protocol de la sortida. De tota manera, un cop desperts, la concentració a la rotonda del Cairat va fent créixer el nerviosisme habitual de les marxes. Caravana... i cap a Tarroja de Segarra. Alguns dels companys foranis van anar directes des de la seva població d’origen; d’altres, com l'Eduard Vidal, amb qui ens retrobàvem després de gairebé tot l’any passat en blanc, o la Lídia i l'Àlex, incorporats com a nous socis al club fa ben poc temps, varen preferir passar per Esparreguera. Els participants a la marxa van anar envaint el poble de la Tarroja. Un cop aparcats els vehicles, la recerca del punt de sortida centrava l’atenció dels marxadors. Els petits carrers de la vila van ser assaltats pels nombrosos inscrits a la prova. La sala municipal on l’organització feia el lliurament de dorsals va quedar ràpidament atapeïda de gent. Retrobament amb els companys i coneguts dels altres clubs, molts dels quals havíem tingut oportunitat de saludar dies abans, a la festa de la FEEC. A les set del matí, la caminada es posava en marxa. Ràpidament, els nostres socis van anar prenent posicions entre tots els participants. Com sempre, en Miquel Àngel Agüero es posava al capdavant, per acabar segon de la prova en 4 hores i 23 minuts. I això que no anava fi, segons va comentar després! I, atenció, perquè tenim entre nosaltres una futura campiona, una noia que ha arribat per trencar esquemes: la Lidia Albujar va entrar com a cinquena dona de la marxa, en el lloc 80è de la classificació general. D’acord, ja sabem que les marxes no són competitives, però... Que li demanin al Paco Gascón, que aquest any arriba amb ganes de batre les seves marques i les que es trobi pel mig. Però tornem al camí, que aquest any girava de sentit de marxa respecte de l’any anterior. Es fa estrany, per aquells que ja l’hem feta en altres ocasions, arribar a poc de començar la marxa al lloc on aquell any trobaves la meta. Vas més despistat, però és una bona manera de fer la caminada més variada. On no hi ha desnivells, hi posen enginy. I també bons avituallaments. Renoi, no sabia jo que a aquests llocs també es venia a menjar!! Encara que per molts de vosaltres no té res d’estrany, per qui us escriu això d’aturar-se mig hora i menjar-se una bona botifarra com les persones és un aspecte força novedós de les marxes. Més d’un no es creia que el Miquel fos finalment capaç de complir la seva promesa i anar caminant a una cursa. Doncs sí, i ben content que estic amb les meves 9 hores i purrumpumpun... Ben aviat, entre la botifarra i el sol que anava pujant, van començar a sobrar jaquetes i jerseis, i les mànigues curtes van substituir els polars. Sort de la brisa que anava bufant al llarg del camí, que va permetre una plàcida caminada. Els camins anaven passant, sense pressa, retrobant "l’autocar del club" als diferents avituallaments, i sense ensurts, llevat del que ens va donar l'Abel quan encara restaven uns quants quilòmetres per l’arribada, al ressentir-se d’una estrebada a la cuixa per haver sortit massa fort a l'inici de la prova, darrera la Laura, el Jordi i el You, que també van lleugers. Per sort, i amb l’ajut del massatge que va rebre de l'Eduard, finalment va acabar la prova sense més problemes. La primera de les marxes d'enguany ja ha passat. Ben aviat tindrem la propera prova, la novetat d’aquesta temporada, a les Muntanyes de Prades. Una preciosa caminada, força més dura que la present, que servirà a ben segur per mesurar les forces de tots els valents del club que aquest any volen tornar a fer història a la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Des d’aquesta crònica, la benvinguda a tots els nous companys i el desig que tots plegats continuem essent, com diu el Pep Pros, els membres d’una petita família. Miquel Claramunt. |
|
02-04-2005: 2ª MARXA LA SELVA DEL CAMP - MUNTANYES DE PRADES |
|
17-04-05 RIUDOMS-LA MOLA-RIUDOMS Vent? Quín vent? Potser el que sacsejava els caminadors a l’alçada del parc eòlic? O el que posava en perill la seva progresió cap el cim de la Mola? Renoi, no recordava un vent semblant des de la Trenkakames de fa dos anys. Una pena, perquè el dia s’havia aixecat força clar i, si no hagués estat per la ventada, podia haver permés als marxadors gaudir d’un excel·lent dia de muntanya. Després de les plujes de quinze dies abans, a La Selva del Camp, ara el vent. Benvinguts a l’autèntic esperit de les marxes de resistència! És cert, no són tècnicament activitats d’alta muntanya, ni es tracta de competicions en el sentit més estricte de la paraula (“mira qui ho havia de dir, això!”, pensareu). Però pels nouvinguts a les marxes, que podien pensar en plantejar-se aquestes proves, més curtes, com la possibilitat d’entrenar-se per a les caminades més dificultoses, trobar-se de sobte en aquestes circumstàncies viscudes a les dues darreres marxes és una autèntica prova de foc. No hi ha marxa realment senzilla... Plantejar-les només des de la perspectiva de la distància o el desnivell és una tendència natural, fins i tot pels més veterans que ja tenen la referència d’anteriors participacions en qualsevol de les proves, però això és insuficient. Els esdeveniments meteorològics, com la pluja, el vent o la calor excessiva, o una limitació física personal, puntual o accidental, poden convertir la més plàcida de les caminades en un petit infern.  Per això són marxes... de resistència. Deixar-se portar per l’entusiasme del grup o l’ambició personal de superació ens pot fer oblidar les dificultats que poden surgir en qualsevol moment al camí. I, segons quínes siguin les circumstàncies del marxador en aquell moment, la situació pot realment esdevenir greu o perillosa en darrer extrem. D’aquí la importància d’anar asolint en aquestes marxes l’experiència necessària, per fer una anàlisi correcta de les situacions i poder prendre en cada moment les decisions oportunes. La prudència ha d’acompanyar-nos a cada sortida a muntanya, sigui o no marxa de resistència. La presència del grup, la seguretat i comoditat d’una organització externa, l’existència d’unes marques que guien les nostres passes, no ens poden fer oblidar que sempre existeix un mínim risc en el que qualsevol, veterà o no, pot caure, confiat en les seves forces o a causa de la ignorància del perill. Per això, quan al peu de la Mola vaig veure la Lídia al cotxe de l’organització, que havia prés la decisió d’abandonar a causa de la seva asma i el risc que el vent comportava per la seva salut, vaig apenar-me lògicament per ella, com ho faries amb qualsevol dels companys que es veuen forçats a retirar-se, però vaig aplaudir la seva decisió, fruit d’una experiència acumulada que la va orientar a la millor de les decisions en aquell moment. La Lídia és d’una pasta extraordinària, i de ben segur la tindrem a la propera marxa preparada per a una gran marca! Una única baixa. 30 socis inscrits, dels quals un no va prendre la sortida, i una sola retirada. 28 dels nostres participants arribats. Cap altre centre, un altre cop, podia superar aquests números. Ni el mateix club organitzador, amb una gran participació, arribava a tants socis classificats. El nom del Club Excursionista Esparreguera torna a estar en boca de la resta dels clubs, i és una sensació especial arribar a qualsevol control i veure la repercusió que té en altres caminadors el fet de identificar-nos com a membres del nostre club. Feu la prova... I ara, tenim davant nostre una autèntica prova de foc. En cinc setmanes, cinc marxes seguides. El cap de setmana del 7 i 8 de maig, una clàssica: la Romànica. El següent, encara que sigui fora de copa, la Almeda-Montserrat; us animem a participar a aquesta marxa a la que hem estat convidats pels amics de Cornellà, una caminada nocturna per gaudir de bona companyia. El 21 i 22 de maig, una Gràcia-Montserrat renovada, a la que tindrem oportunitat de conèixer si els esforços del club organitzador ens fan oblidar el mal gust de boca de l’edició passada. El 29 una altre clàssica: la Travessa del Montseny, una marxa curta però molt, molt dura. I finalment, el primer cap de setmana de juny, la Reus-Prades-Reus, una prova assequible on els marxaires han estat sempre molt ben tractats. Qui serà capaç de fer-les totes? D’aquí a poc més d’un mes, la solució a la pregunta. |
|
05/06/2005 -
IX CAMINADA REUS-PRADES-REUS pel Eduard “Una nova marxa per les terres tarragonines. Reus-Prades-Reus és una
marxa que no he fet mai, però n’he sentit a parlar
molt. És aquella marxa |
|
05/06/2005 - IX CAMINADA REUS-PRADES-REUS: LA CONTRACRONICA Després de la calorada de la setmana anterior, a la Travessa del Montseny, res no feia presumir que la Reus-Prades-Reus hagués de ser millor que el que varem tenir en matèria de calor. Tots teniem prou clar que aquesta marxa havia de ser "más de lo mismo". L'expectativa, però, d'una ruta prou més còmoda que la de l'anterior marxa, i la seguretat d'un bon tracte, ja conegut per la majoria de nosaltres d'anteriors edicions, per part de l'organització, ens feia posar bona cara al "mal temps". Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, tothom va arribar a l'hora al lloc de sortida a Reus. A més, la facilitat que representava conèixer per anticipat el número de dorsal que cadascú havia de portar, simplificava els tràmits previs a la marxa; fins el punt que els 22 fulls ens esperaven tots juntets, agafats d'un clip, esperant que els recullissim de la taula de l'organització. I es que, per molt que sigui lògic que els clubs organitzadors demanin ingressos individualitzats, per identificar els participants inscrits, saber que lliures d'una tacada tots els dorsals del mateix club, els facilita en part la feina... Així que ja ens teniu allà, al costat de la cua, fent el repartiment dels números, mentre tothom havia d'esperar el seu torn per recollir el seu. Habituats com estàvem d'altres anys i de moltes marxes a recollir a la sortida la tradicional bossa amb l'obsequi (no us ho podreu creure, però ens regalaven una SAMARRETA!!!), la nostra sorpresa va ser veure com la recollida es limitava a la tarja de pas (aixó si, guardadeta dins d'un sobre amb el corresponent número del dorsal, l'organització és l'organització...) amb la noticia que la samarreta ens esperava, en primera instància, a... Prades? De tota manera, ja hauria temps de preocupar-se d'allò al seu temps. A aquella hora, el que calia era procurar-se l'esmorçar que, amb molt bon criteri, l'organització ens proveïa abans de la sortida, per tal d'evitar les cues i aglomeracions que altres anys es formaven en el primer avituallament. Croissants, donuts, sucs, tot un luxe fins i tot a aquella hora tan matinera del diumenge. Val a dir que, si alguna cosa no va faltar al llarg de la marxa era precissament menjar, i del bó. Amb uns minuts d'endarreriment respecte de l'hora prevista, es va donar la sortida pels més de 600 participants escampats per la zona de la piscina, on haviem d'arribar 55 quilòmetres més tard... La novetat d'enguany era que l'organització (ja era hora) havia canviat el seu criteri restrictiu d'altres anys, permetent que els corredors puguessin fer la seva. Una pena, tot recordant que l'any passat el nostre company, Miquel Àngel Agüero, va ser desqualificat per passar massa d'hora pels controls i no poder segellar el seu full de ruta. Qui sap si aquells punts podrien haver estat decisius pel primer lloc a la classificació de la passada edició! Però aquest any, a aquesta marxa, el nostre grup ha estat del tipus "autobús". Tot deixant de banda al Paquito Gascón, decidit a millorar les seves marques de l'any passat i demostrant el seu gran estat de forma física (a l'arribada, era com si -de tan ràpid- no li hagués agafat el sol...), la majoria dels nostres socis s'ho prenien amb calma als avituallaments, on realment pagava la pena "l'esforç" d'aturar-se i gaudir de les begudetes fresques que ens esperaven (oi que estaven fresques les llaunes, Jaume?). El camí fins a Prades encara va ser suportable, per bé que des de la Mussara són ben poques les oportunitats de guarir-se del sol que queia, perquè una agradable brisa compensava la calor que mica en mica creixia en intensitat. Abans de la Mussara, des del camí es podien veure els molins de vent del parc eòlic que haviem travessat a la marxa de Riudoms i, pel darrera, la impressionant figura de La Mola, allà on el vent d'abril havia fet trontollar a més d'un caminador... Arribats a Prades, l'abundós avituallament preparat per l'organització permetia a més d'un, no ja reposar forces, sinó anar camí d'acabar la marxa amb més pes corporal que a l'inici de la mateixa. Deu n'hi do, si estaven bons, aquells entrepans! I encara quedaven cerveses, pels més exigents... Tot un luxe per més d'un. Així, doncs, no és d'estranyar que, qui més qui menys, demorés la tornada al camí el màxim possible. A més, finalment, no caldria carregar amb la samarreta de record fins a Reus, i els únics que la recollien eren els nombrosos caminadors que ja tenien decidit a priori que la seva marxa finalitzava a Prades, on la majoria tenien esperant-los a la seva familia i/o amics. Però la realitat s'imposava pels qui sí volien acabar la marxa, i calia tornar al camí tard o d'hora. Al llarg tram de sortida de Prades, que desemboca al corriol de baixada cap a La Febró, la calor començava a ser intensa pel gran grup. Per sort, el bosquet que envolta el camí més tard, permetía anar avançant sense gaires dificultats en aquest sentit. És curiós, però per populosa que sigui una marxa hi ha sempre un moment en que al teu voltant queda ben poca gent... independentment del ritme que portis. La serp dels participants s'estira i, encara que potser no vagis mai sol, poca és la gent que vas trobant conforme la marxa avança. La baixada de La Mussara, sempre atractiva i complicada alhora, ens apropava al pla on se situen els darrers punts de control i avituallament de la marxa. Poc abans d'arribar a Vilaplana, un petit curs d'aigua permet als caminadors la visió d'uns dels paratges més bucòlics de tota la Copa Catalana, amb una bassa d'aigua fresca i clara que va fer les delícies (no només visuals) d'alguns dels membres del nostre club... El tradicional control a l'escola de Vilaplana, on ja l'ombra del porxo començava a ser una mena d'oasi enmig del desert, tornava a permetre als caminadors incrementar el sobrepés acumulat dels altres avituallaments. Camí de L'Aleixar s'enfilaven ja els darrers quilòmetres de la marxa, amb el retrobament amb un impressionant arbre que destaca al costat de la ruta, ben a prop de la població. Les poques ombres que encara trobavem a la pista morien en aquell punt, i els camps d'ametllers i els amplis camins que haviem de trepitjar a partir de llavors fins a Boca de la Mina, el darrer control abans de l'arribada, eren escombrats pel sol inclement que, a aquelles hores de la tarda, regnava sense pietat per tota la plana de Reus. El passeig entre els amables arbres que donen ombra a aquell parell de quilòmetres previs a l'entrada a la ciutat, ens permetia afrontar el darrer tram amb la certesa que la feina estava feta, que calia només trepitjar uns minuts més d'asfalt per donar per resolta la marxa; i la consciència de la proximitat de la meta encara feia a més d'un posar-se a còrrer, esprèmer les gastades forces per gaudir (un cop més, afortunadament) de la rebuda que els companys tenen preparats per a cada nou arribat. Un a un, fins a vint-i-dos, tots i cadascún dels nostres van anar arribant, després d'un més que agradable però calurós dia de muntanya, i amb l'únic petit desencís de veure com la promesa possibilitat de bany a les piscines municipals quedava suprimida, potser per les restriccions que s'estan vivint al nostre país en matèria d'aigua. O, potser seria perquè encara estaven buscant al senyor que tenia la clau i no es va presentar de bon matí? Un cop més, una marxa més, el nostre club ha deixat constància de la seva fortalesa, del seu potencial, un potencial cada vegada més dispers i -per aixó- més vàlid. Esparreguera, Cornellà, L'Hospitalet, Sant Boi, Barcelona... la procedència és diversa, però el lligam és el mateix. I per això en comencen a conèixer a tota Catalunya. A per la tercera, de cap! Una abraçada a tothom. PUJAR A MENU |
