Les càmeres d'avui en dies ens permeten de canviar la sensibilitat mitjançant els seus menús. Però a què ens referim quan diem "sensibilitat"? No, no podràs aconseguir que la càmera s'emocioni amb les teves fotografies. Però sí li podràs ajustar la seva forma d'actuar amb la llum, en una certa manera regular les "ganes" amb les que absorbeix la llum existent.

En analògic, cada pel·lícula té les seves pròpies característiques químiques que li confereixen una determinada sensibilitat. Com és lògic, durant l'ús d'una mateixa pel·lícula es treballa amb la limitació d'una única sensibilitat. No com en digital que, per a cada fotografia, podem assignar una, la més adequada a les circumstàncies.

Pensem en el sensor. Sens dubte és una de les peces més delicades i complexes de la nostra càmera. El d'una càmera réflex habitual mesura prop de 23.6 x 15.8 mm, els de les càmeres compactes són molt més petits. En tan poqueta superfície contenen milions de microscòpiques cèl·lules sensibles a la llum, els píxels.

Imaginem que cada un d'ells funciona com un cubell que es pot omplir de llum. Això succeeix cada vegada que polsem el disparador; cada un d'aquests cubells s'omple de llum, perquè quan disparem s'obre l'obturador i la llum circula a través de la lent directament cap al sensor durant el temps que l'obturador deixa el pas obert.

En el sensor, els cubells "s'omplen" de llum. La imatge es processa i es grava en la targeta de memòria. Tot en dècimes de segon.

Si analitzem la quantitat de llum en els "cubells " del sensor, veurem que cada un d'ells conté una quantitat determinada. Uns han quedat plens, d'altres mig plens i d'altres buits. Això significa que algunes parts de la imatge estan sobreexposades, d'altres ben exposades i d'altres subexposades.

Intentem ara treure una altra fotografia, però amb poca llum i tornem a analitzar els cubells. Veurem que cap d'ells s'ha omplert en la petita fracció de temps que hem emprat en l'exposició. Quasi tots han quedat a mig omplir (o a mig buidar, si ets pessimista).

Utilitzem l'ISO per dir-li a la càmera que els cubells s'han d'esforçar per absorbir el doble, el triple o més llum durant les exposicions. Independentment de quant duri l'exposició. És per això que, sobre tot en fotografia analògica, un es pot referir a la sensibilitat de la pel·lícula com "velocitat". Per exemple, una pel·lícula de 400ISO és més ràpida que una 50ISO, perquè en el mateix temps capta molta més llum. Com és lògic, d'acord amb el tipus de fotografia i les circumstàncies de llum s'escollirà una "velocitat" o una altra.

Per tant, canviar l'ISO implica canviar la sensibilitat de la càmera davant la llum. Amb l'ISO alt la càmera serà molt sensible a la llum i per a una exposició correcta necessitarà menys temps, encara que les condicions de llum siguin difícils. Amb l'ISO baix necessitarem més temps per aconseguir una exposició correcta.

En general, encara que varia segons els models, Les càmeres acostumen a moure's en un rang que va d'ISO 100 als 1600 en qualsevol réflex normal. L'únic problema que conté l'ús de ISO's alts és que afegeixen soroll a la nostra fotografia...

CONCEPTE DE SOROLL
A mesura que puges l'ISO creixerà el soroll que reculli la teva fotografia. És fàcil entendre el concepte de soroll si pensem en termes de so. Imagina que tens un equip de música al qual no li està entrant senyal de cap tipus. Encara que no es reprodueix absolutament res en ell, pugem el volum de l'amplificador. Percebem un soroll molest, veritat? El mateix succeeix quan amplifiquem l'entrada de llum a la nostra càmera pujant l'ISO.

RELACIÓ ENTRE ISO I SOROLL
L'ISO té relació directa amb el soroll d'una imatge. Si puges l'ISO a nivells alts es notaran grans gruixuts en la teva imatge. Que a un determinat nivell d'ISO es noti més o menys el soroll depèn de la qualitat del sensor. Normalment, en Les càmeres d'alta gamma i professionals, a nivells d'ISO alts, malgrat ser perceptibles, es noten menys que en les càmeres per a aficionats.

En qualsevol cas, quan vulguem aconseguir la major nitidesa en les nostres fotografies és recomenable usar la sensibilitat més baixa disponible, encara que calgui emprar un trípode o una "bean bag" (bossa de mongetes) perquè l'exposició sigui la correcta. És a dir, el valor d'ISO més baix.

A TENIR EN COMPTE...
En ocasions potser et trobis amb que les vores dels objectes que apareixen a les zones d'alt contrast de la imatge tenen color. No té perquè ser un problema de les lents, encara que els ho acostumem a atribuir a les aberracions cromàtiques que puguin produir. No és així, per solucionar- ho prova a pujar un pas d'ISO, veuràs que desapareixen.