4 d’agost de l’any de gràcia de 2006

Després d’una tarda de dijous fent els últims preparatius, començo a sopar de matinada. Després de sopar noto una molèstia al coll que va augmentant per moments. Tinc una espina d’uns 5 cm clavada, i no al cor, que m’està ofegant per moments. No podent treure-la, decidim anar a urgències mentre segueixo intentant-ho. Finalment amb una cullera sopera i la mà dins la boca l’extrec i l’expulso amb algunes convulsions. Durant la nit segueixo preparant l’equipatge per marxar. Resulta complicat fer-ho entrar tot dins una bossa i una motxilla respectant la normativa de volum i pes de la companyia aèria.

A l’aeroport hi arribo ben d’hora per evitar problemes amb Aeroflot, la companyia russa d’aviació. A la cua de facturació hi ha dues expedicions més, uns cap al Mustangh Ata i els altres cap al Lenin també.

M’acomiado i cap a embarcar amb les botes posades. A l’avió ens tenen tancats sense ventilació més d’una hora a ple sol. El Tupolev 154 no te massa bon aïllament i estem tots suant i en la primera etapa de cocció. Finalment, en mig d’un brogit i unes vibracions mai experimentades s’enlaira l’avió. Confiarem amb la tecnologia russa, “l’ensaladilla” la fan bona!

A Moscú el temps de connexió és relativament curt i només dóna temps de passar els diversos controls i negociar amb la màfia russa el preu del bitllet d’en Josep Maria, component de l’expedició al Mustangh Ata. La primera de les històries de suborn d’aquest viatge.

A Bishkek hi arribo de nit, cal esperar el vol a Osh de matinada. Supero els controls amb facilitat a diferencia de la resta que queden retinguts algunes hores. M’han de venir a buscar per donar-me el bitllet d’avió intern, però ningú apareix. Molt més tard trobo un noi amb un post-it dels més petits amb el meu nom, realment curiós el cartell. Trec el cap al carrer per obtenir la primera impressió del país i trepitjar la terra kirgistanesa. L’aeroport es diu Manas, gran heroi llegendari d’aquesta terra. De nou dins l’aeroport conec un canadenc de Quebec que va patrocinat completament per J&J i que també va al Lenin. Ell va sol, però porta guia, portadors,... és a dir, no va sol.

Creuat el control i taulell de facturació on pesen el que volen i com volen, pugem a una avioneta arcaica que ens portarà a Osh, imagino un poblet perdut a la muntanya. A l’avió conec un noi kirgui que m’explica coses del país i em recomana tastar el “sirop”. Em diu que a Kirguistan tenen cuscús, que en trobaré al basar. Després entenc que cous vol dir ocell i cuscús dos ocells! Coses de l’idioma... Des de l’avió es veuen cims d’uns 4000 metres d’alçada, altiplans, pantans, llacs, neu...

5 d’agost

La benvinguda a l’aeroport d’Osh no és molt efusiva. Tots vigilen que no fem fotos als avions de l’exèrcit americà i a l’Hèrcules espanyol. No fem pas cara d’espies, però...
La Tatiana m’espera a la caseta, recollim el petate i cap al taxi per anar a l’hotel. El cotxe te els vidres fumats, sóc molt important! Baixo la finestra una mica i veig com el fumat comença a arrugar-se. Resulta ser un plàstic enganxat, intento tornar-lo a lloc. Arribada a l’hotel que espero que serà millor del que m’imagino, però no és el cas, bastant malament. És el matí del dissabte i no he dormit des de dijous al matí, dedicaré el dia a visitar Osh i ja dormiré a la nit, demà a primera hora m’han dit que pujo cap al camp base.

La ciutat, i no poble com pensava, és molt diferent a casa nostra. Les clavegueres descobertes com ja m’havien comentat, quioscs i parades al carrer, molt de fum de les barbacoes muntades al carrer. M’aturo en una cantonada on hi ha un recipient i demano que me’n posin una tassa, suposo que és sirop. Efectivament ho és, i ben aviat comença a apropar-se gent cap a mi per donar-me conversa. Estic allí potser 3 hores, tots volen saber d’on vinc, qui soc,... acabo dinant allí al costat el primer plat típic del país que no recordo el nom, porta carn, verdures i tallarines artesanals. Em volen casar amb la noia que em serveix els plats. Ja comencem...

Segueixo la meva visita amb Suliman’s Mountain i després cap al basar. Qui m’hauria de dir que acabaria coneixent tant bé el basar! Tornen a intentar-me casar, però jo resisteixo. Conec un comerciant que després d’un regateig li resulto simpàtic i vol ser amic meu. He pagat una cosa i me’n regala deu per ajudar-me a pujar al Lenin. “You are an alpinist!” i a la tornada vol que passi a saludar-lo per conèixer la meva experiència.

Volto pel mercat acabant de comprar menjar en aquella immensitat de parades i botigues de colors agrupades per tipus de productes. Ni un turista, m’encanta i és ben diferent d’un zoco de Marroc o Tunísia. Cau el vespre i marxo cap a sopar camí de l’hotel. És un lloc ben refinat a l’aire lliure. No sóc capaç d’entendre res del menú i decideixo demanar ajuda a una noia que sembla que sabrà anglès. M’ajuda a escollir i al tornar a la meva taula ja està ocupada. No hi ha cap taula lliure. Em fan compartir una taula molt gran on m’he de descalçar i seure sobre una catifa. Amb els plats ja a taula, la gent de l’altra banda em criden i m’ofereixen seure amb ells. Me n’hi vaig i amb la conversa descobreixo que es tracta d’una família on el pare és membre del govern (ministeri d’economia). Torno a casa amb xofer i cotxe oficial.

6 d’agost

Amb tot preparat per marxar m’avisen que no podran recollir-me fins més tard, que no surti de l’hotel. Passen les hores i no ve ningú, decideixo sortir a dinar, doncs la gana fa estralls. Torno i encara no han vingut a recollir-me. Intento connectar-me a internet, però la velocitat és tant “fast” que després de 20 minuts encara no s’ha obert ni la pàgina principal. Finalment a les 3 de la tarda sortim cap al camp base amb una furgoneta 4x4.

El recorregut és interessant, des de les paradetes a ple sol d’ampolles de gasolina, animals, canals, cultius,... Intento gravar algunes imatges amb la càmera de vídeo del Jaume, però resulta complicat al no aturar el vehicle. Imatges fantàstiques de grans espais, collades que obren nous ambients i després de creuar-ho tornen a tancar-se. L’alçada canvia el paisatge, les cases, la gent, però sempre els camions articulats xinesos carregats de fardes amb teixits. S’acaben les vaques i arriben els iaks amb el capvespre.

M’adormo en mig del no res, de la foscor més pregona sempre sacsejat pels sots del camí forestal d’aquest altiplà infinit.

 

7 d’agost

Amb la mitjanit s’atura el motor del vehicle i comença l’aventura alpinística. Es suposa que sóc al camp base del Lenin. M’assignen una tenda canadenca petita i molt feta malbé, ni una cremallera funciona. Vaig a sopar una mica i consisteix en picar alguna cosa del meu propi esmorzar de l’endemà. Comencem bé!

Surto fora de la tenda intentant entendre millor on estic i allà al mig al costat de l’aigua trobo un rus que em convida a anar a una iurta a celebrar l’èxit de la seva ascensió al Lenin. Es tracta d’un grup de 18 nois i una noia de Sibèria que tots junts han fet cim. Em conviden al seus menjar típics. Agraeixo el gest, i els segueixo amb el menjar que puc veure que ben poc en tenen. No recordo ja els noms, però una cosa ben típica és agafar un tros de greix de porc, fer-ne tallets i sucar-los en sal. Això juntament amb el vodka és el que més els recorda casa seva. La festa és calmada, una guitarra de set cordes on en manca una no para de tocar acompanyada per les veus d’aquests nois. Cançons tradicionals, d’amor, de desfetes bèl•liques, del fred de la Siberià... amb unes veus que es nota que han estat educades.

S’acaba la festa i ho recollim tot, netegem i la majoria van a dormir. Restem només sis que seguim parlant, ells explicant-me coses de la seva terra, cultura, ideologia, i cantant algunes cançons encara. De sobte uns crits en castellà ens alerten “Semos españoles! Semos montañeros! Esto es un campo de montañeros!!!”. Em comenten que si són espanyols no deuen ser pas grans muntanyencs, que els bons són catalans o euskalduns. Una ombra surt d’una tenda i llença una pedra gran com una garrafa d’aigua al cap d’un dels siberians. Per sort no el toca i aquesta s’estampa contra la tenda d’aquests nois amb un soroll violent però apagat per la nit. Tot això ho veig a certa distància ja retirat per evitar més aldarulls.

Aviat es fa de dia i em llevo, vaig a esmorzar i comparteixo taula amb una gent de Múrcia, la resta d’aquest grup a la taula del costat. M’esgarrifen els comentaris d’aquesta gent, que poc respecte té per la gent del país, “comunistes” i tot allò que sigui diferent a ells. Entre ells un legionari espanyol, grillat completament i autor de l’atac nocturn. Amb tot això i molt més decideixo marxar immediatament cap al camp base avançat. Ho preparo tot i a la mitja hora ja soc camí del Pla de les Cebes.

Amb tot l’equip a l’esquena pujo cap al camp 1 o avançat tranquil•lament sense cap pressa fent fotos a l’hora que descanso una mica. A la pujada cap al Pas dels Viatgers un cavall perd tota la càrrega tartera avall. El noi no pot recuperar-ho sol, l’ajudo juntament amb un noi que també puja que es diu Javier. El noi kirgui pretén que em pengi del bast del cavall al buit per col•locar-li a lloc, acte al que em nego. Tornem a lligar la càrrega i a seguir amunt.

Grans glaceres, gel, gel negre, roques de colors... quin paisatge! Arribo finalment a un riu que baixa molt crescut, el creuo a cavall ja que és tard i no val la pena a arriscar-me a acabar xop. Segueixo el camí fins al camp 1, a l’arribada trobo el Pere i el Miki (elit catalana de curses de muntanya). Fem petar la xerrada i a situar-me al meu lloc dins el camp. Un tenda petitona RedFox que sembla còpia de les Vaude és el meu nou sostre.

De nou regateig amb el menjar, poc que me’n donen! I m’expliquen que demà puja el legionari amb els seus amics cap aquest camp. Com que estic a unes 60 pulsacions/minut, decideixo anar cap al camp 2 demà mateix si passo bona nit.
 

8 d’agost

Un nou dia, preparo el material necessari sense massa pressa i a les 8 surto cap a la glacera que em portarà al camp 2. La pujada és més llarga del que sembla i el sol abrasador. No trobo a ningú per encordar-me, però veig un risc baix per a superar les esquerdes i segueixo amunt. Malgrat tot quan les creuo, no deixo d’esgarrifar-me una mica al pensar que no vaig encordat.

Molt més dur que l’espera’t arribo a la paella, i jo sóc el tall. Quina calor tant intensa! Per molt que em tapo, ja és massa tard. Arribo al camp 2 esgotat amb una insolació o com a mínim el cap em bull. No serveixo per gran cosa, alguns pensareu que ja és habitual en mi. No em veig capaç de baixar al camp 1 aquest mateix dia, així que m’espero a la caiguda del sol i vaig recuperant-me a mesura que baixa la temperatura de l’ambient.

Bec, menjo una mica i ben abrigat em poso dins la funda de bivac. La tenda ja la muntaré demà al matí, doncs no sé pas on posar-la en mig d’aquesta tartera inundada de tendes.
 

9 d’agost

Després d’una nit en que dormo com un tronc, el cap ja està recuperat i em poso mans a l’obra per muntar la tenda. És petita i no necessito molt lloc, però a cops de pala té la seva complicació enmig de tantes tendes, on una passa pot precipitar moltes pedres sobre la tenda veïna.

Amb la meva “Northland” muntada i tot el material dins tiro avall cap al camp 1, de nou sense encordar però conversant amb un noi suís. Arribat al camp 1 trobo un grup de catalans a la tenda menjador. No m’ho pensava pas que aquell àpat seria la meva creu, inici de descomposició, febre,...

10 d’agost

Per fi arriba un dia de descans, entre altres coses per aclimatar. Conec en Vadim, el Joan i en Charles, un militar americà ja retirat fa molt anys que m’explica tota mena d’anècdotes i històries industrials, comercials i humanes. Un militar americà anti-Bush en desacord amb la política de guerra i altres afers preventius.

11 d’agost

Estic ja avorrit d’estar en aquest camp, la febre, l’esport d’anar a les latrines i altres activitats amb les que prefereixo no esplaiar-me massa per no ferir sensibilitats.

Una desfilada de gent que tornen del cim victoriosos, altres abatuts, altres defallits, altres espantats amb principis d’edema, tots amb un denominador comú: problemes intestinals.

Sembla que aquest vespre la febre és més baixa, o així vull pensar-ho. Cal aprofitar-ho, i de mala gana vaig a preparar la motxilla amb el dubte de si faig el correcte, però cal intentar-ho. És la única sortida a aquest lloc depriment infestat a part de l’opció covarda de tirar avall.
 

12 d’agost

L’ocasió de superar la glacera acompanyat i poder fugir d’aquest camp infecte ha arribat. Ens llevem molt d’hora i comença la cursa amb l’Ángel i l’Alexander fins al peu de les primeres esquerdes. Ens encordem i com vagons de tren a empaitar la locomotora, que és com va l’Alexander. Malgrat pujar ràpid, el cor ho nota, al ser ben d’hora es fa bé.

Arribats a la paella ja ens ha arribat també el sol i a suar de valent. Ja veig la meva tenda vermella encara plantada. Aviat hi arribaré, preparar aigua potable, cuinar, menjar, beure i dormir. És tot el que resta d’aquest dia.

 

13 d’agost

Avui toca fer una punta d’alçada per aclimatar a 6200 metres. Després de molts dies superaré la meva alçada màxima, quedant ja molt enrere aquella ascensió contra rellotge del principi. Pujo amb els dos companys, de nou encordats per voluntat seva aquesta vegada.

Ziga-zagues inicials, un pla i la pujada coneguda com “mata matxos” ens porten al camp 3 en unes tres hores i mitja. Fem una fantàstica plataforma sobre la neu i el gel, plantem la tenda que no és de cap dels tres, deixem una mica de queviures i avall cap al camp 2. Ells demà marxaran al camp 1 per descansar, jo descansaré al camp 2, el meu atac s’apropa.

14 d’agost

Dia de descans, de nou preparar aigua, cuinar, menjar, beure i... abans de dormir jugar als xins amb el Cesc i l’Anna. No teníem res més per distreure’ns.

15 d’agost

Avui cal pujar de nou al camp 3, ho faig carregat amb tot el material necessari i menjar per poder fer un atac amb condicions. No hi ha pressa pujant i la febre sembla que no es fa tant present. Si fa dos dies vaig tardar 3 hores i mitja, avui n’estaré cinc. Només he d’arribar.

Al vespre poso el despertador ben d’hora per poder preparar les coses de bon matí i sortir si puc a les 5 per guanyar hores de dia.
 

16 d’agost

Un soroll em desperta, el Cesc i l’Anna comencen a pujar cap al cim, i jo encara dormint. No he sentit el despertador. Preparo les coses a corre-cuita i ràpid amunt, és important no perdre temps i sortir ben d’hora. Una mica abans de les 6 surto del camp 3, iniciant la baixada breu que em porta a la collada a 6100 metres. A la tornada aquesta baixada serà pujada i la percepció dirà que no tant breu.

Fa fred i un vent molt fort que no fa gens fàcil la progressió. Només tinc la certesa que aquest vent decau amb la sortida del sol i que avui serà un bon dia. Els grampons fan cruixir el gel i traço les ziga-zagues mentalment intentant visualitzar-me per no perdre ritme. Quan arribi allà dalt descansaré i faré un avituallament. És la pujada més forta i no em puc permetre de perdre-hi temps.

Darrera una roca menjo una mica, bec i segueixo amunt. Noto un cansament típic de llevar-se d’hora i alhora l’alçada i el defalliment dels últims dies amb l’estómac malament. Terreny pla, suaus pujades, baixades, noves pujades, neu flonja, roca gelada, una mica de tot fins a dalt. Sobretot recordo baixades de moral al iniciar una baixada després de l’esforç per guanyar uns metres, la sensació d’eternitat, d’infinit. La soledat en mig d’aquell silenci que venço caminant i cantant dins meu cançons de La Puerta de los Sueños.
 

Dalt del cim només penso en baixar, aixeco el braç com una anxaneta, objectiu aconseguit 7134 metres, però resta tornar i els cims no conten si no tornes a casa. Recordo la dèria de voler fer una foto, la màquina de fotografiar congelada, traient les piles, desmuntant el frontal i volent posar les piles del frontal per fer una foto. De quatre grapes remenant per terra protegint-me del vent, imatge segurament patètica si algú m’hagués vist.

Recullo i esgotat tiro avall. Ja no em queda aigua i la febre i el cansament fan estralls. Cap petjada indica el camí, el vent persistent les ha esborrades totes, i vaig avall, sempre avall. Crec perdre la ruta i baixar pel vessant equivocat. Segueixo fins passar per una zona que “conec”. Un terreny pla on suposadament hi té una casa l’amic de l’Alexander, guia de Kazastán, segons on trepitges del terra surten brolladors d’aigua mineral i la casa no la veig però hi és. Simplement una mala passada de la febre i l’esgotament. Cal centrar-me, un gel energètic, concentrar-me, buscar referències i endavant! Escullo el bon camí de nou fins el descens més fort que em portarà al coll a 6100 metres. Ja sa i estalvi em permeto lluitar contra el cansament amb tres aturades curtes on faig una becaina a cadascuna. Durant la baixada encenc el frontal per si em veuen del camp 3 i xiulo per si em senten. Res...

La llum del dia es recull i la rampa final fins al camp 3. Amb el cap clar però amb la por de no saber veure alguna esquerda pujo amb cautela i molt lentament. Ja a prop del camp, xiulo i ve a rebre’m el Cesc, porta un termo amb infusió de poleo-menta. Aquella olor m’ha quedat gravada, bec amb molta necessitat aquell líquid calent. Junts arribem fins a la meva tenda, on em fico ràpidament per poder descansar. Poc després apareix el Cesc amb un plat de fideus xinesos molt especiats. Em tornen a la vida, quina gana!!! Acabats em quedo dormit dins el sac a 6200 m.
 

17 d’agost

Dormo fins a no poder més. Ja no hi ha pressa. Abans de recollir, m’animo i m’arribo al cim de la cúpula del Razdelnaia. Sembla aquí mateix, però es nota el cansament del dia anterior i la suavitat dels pendents.

Ja a punt de baixar arriba a aquest camp l’Ángel, el “Gelo”, que em relleva amb l’ús de la tenda. També arriba un noi que no conec de res que es diu Daniel, m’espero a que munti la tenda i baixem junts al camp 2. Aquest noi és el company de cordada al Lenin del Julio.

Al camp 2 em trobo amb el Julito, muntem tot un numeret escandalós dels nostres i ho celebrem amb un bon àpat i un batut de MegaPower. Ens expliquem les experiències, les queixes cap al fill del Vadim, els mals que patim,...

Aviat cap a dormir, per passar una nit d’aquelles interminables. Vent, vent i més vent! La tenda em toca per tot arreu, es mou, salten alguns vents, fins i tot es mou tartera avall. I jo anar posant pedres per aguantar la coberta i que no em voli la tenda.

18 d’agost

És l’hora de deixar l’alta muntanya i baixar dels 5400 m. Però com? Les esquerdes estan molt obertes, no tinc corda, i seria una imprudència anar tot sol. Si cal esperaré dies fins aconseguir companyia per baixar, doncs no trobo ningú que segueixi el meu pla.

Finalment dos portadors baixen encordats. M’uneixo a ells i carregats fem cap al camp base avançat. Allí gran rebuda amb un pastís de celebració inexistent, però per primer dia hi ha una mica de carn! En mig de crits de tota una bona colla “arbus, arbus!!!” aconseguim menjar una mica de síndria.

La gent marxa d’aquell camp, amunt o avall i resto sol.
 

19 d’agost

Avui el dedicaré a recollir, netejar i baixar tranquil•lament al camp base. Dormiré una mica més... “Eduard?” Penso, i ara que voldrà aquest? Doncs ja han arribat les presses per posar-me en un embolic típic del fill del Vadim. Per una sèrie de circumstàncies acabo amb tot al coll camí del camp base pressionat a arribar a una hora determinada.

Més anècdotes i finalment al Pla de les Cebes on em recull un 4x4. Camp base, mal ambient. Camp base, espera que esperaràs un camió que em porti a Osh. Camp base, tots guapos amb un Kalpak al cap per alleugerir tensions, un “alpinist kirguis hat”. Finalment amb negra nit sortim camí d’Osh. Al camió porto el plomes posat, caputxa inclosa, per amortir els cops de cap amb el camió del sacseig continu.
 

20 d’agost

A punt de tenir més d’un accident la conclusió és que el conductor no te carnet de conduir. Desesperat i havent ja dormit l’Andreas agafa el volant i ens porta fins a Osh.

I aquí acaba una història de muntanya per començar una història molt especial submergit dins el teixit social kirgui.

“Al abrir la puerta de los sueños,
en un bosque de hielo y confusión
le cayeron llaves desde el cielo
como lluvia de ficción”
 

28 d’agost

I uns dies després, arribo a Barcelona, a l’aeroport em venen a rebre els companys del Club i la meva mare, creant un ambient ja típic de les arribades de les marxes de resistència: crits, abraçades, i molta animació, sense oblidar el collaret de benvinguda hawaià. Moltes gràcies a tots!
 

MOLTES FELITATS EDUARD!!!!!!!

 

by Eduard Vidal Escales

 

           

Resolució óptima 800 x600 | internet@clubexcursionistaesparreguera.com | Actualitzat dia: 13 de maig de 2008