Club Excursionista Esparreguera

Del 16 de Juliol al 7 d’agost del 2005

Jaume Porta

Roger Montserrat

Pau Pedrosa

16/07/05

Després d’un matí força intens perfilant els detalls d’última hora (ultimes compres i organització de les bosses), quedem al vespres tots a casa el Jaume. Des d’allà la caravana de cotxes es dirigeix cap a l’aeroport, on hi arribem cap a dos quarts de 10. Ens trobem amb la agradable sorpresa que ens venen a acomiadar amics i companys del club; en total 26 persones .

Després de facturar, on ens toca pagar un excés de 29 kg extres (que no són pocs per la nostra butxaca), passem l’estona tranquils (però amb el neguit al cos per marxar) acompanyats de tota la gent.

A un quart de dotze ens despedim emotivament de tothom, sabent que passarem llargs dies sense tornar-los a veure, i comencem a embarcar.

A mig camí de la porta d’embarg ens ve “la rusa” que ens havia atès corrents i tota estressada i ens demana els bitllets d’avió, que teníem nosaltres per equivocació seva.

17/07/05

Puntualment a les 00:05 el nostre avió, model T-154M, comença a moure’s. Es veu un avió bastant precari, abans de que s’enlairi no encén l’aire condicionat i estem tots suant la gota gorda (només d’arrepenjar el braç als pantalons, aquests s’hem queden molls de suor). Per sort al cap d’una mitja hora enlairem i la situació canvia.

Tenim una gran sorpresa quan passada una estona, entre cabussada i cabussada, mig adormits, veiem com ens porten menjar. Cosa que no ens esperàvem, perquè a Viatges Calsina ens van comentar que no ens donarien res.

A les 4:00, que són les 6:00 hora russa aterrem a l’aeroport de Moscou. En una mitja hora aconseguim entrar en TRÀNSIT, on ens esperen unes 15 hores d’espera. Donem una petita volta per la zona de trànsit on observem un aeroport petit i força senzill on tenim a la disposició una zona en forma de U, tota plena de tendes. Cansats, a una cantonada lliure, al costat de la porta d’una tenda, ens estirem a terra a dormir. A mig matí ens despertem i observem un riu de gent al nostre voltant que ens havia d’esquivar per no aixafar-nos. Ens aixequem d’aquell lloc, decidim menjar una mica i hidratar-nos, i tot donant una volta pugem a un segon nivell on allà s’hi està més tranquil i està ple de gent estirada a terra que dorm; i és aquí on ens passem la resta del dia dormint i dormint a terra (a excepció del Jaume que estava enganxat a “El Codigo Da Vinci”).

Ja a mitja tarda el Roger, tot remenant la seva motxilla se n’adona de sobte que portava a sobre la seva “pallaresa” (havia passat els controls de Barcelona). Després de molts dubtes decideix amagar-la als lavabos per no tenir problemes amb els controls russos i al tornar ja veurà que faria amb ella.

Ja són les 9 del vespre quan passem els controls, plens de dones russes amb cara seria, on fins hi tot ens fan treure les sabates.

A les 10:40 l’avió, del mateix model que el primer, deixa terra russa.

18/07/05

A les 2:30, 4:30 hora de Kirguizistan, aterrem a Bishkek. A l’aeroport, després de canviar uns quants cops de cua i els policies fer-nos fer el que ells volen, aconseguim tramitar els visats i poder entrar al país, que en total ens costa una horeta.

Recollim l’equipatge i a fora ens està esperant una dona i un home amb un cartellet. Resulta ser la Sofia i un taxista. La Sofia és una dona que treballa per l’agència que sap parlar castellà; ella va estudiar medicina, però els metges estan molt mal pagats. Pugem al cotxe i després d’una bona estona, i atrevessant part de la ciutat, arribem a un carrer amb molt mal aspecte i sense sortida, i pensem a on ens deuen portar, però de sobte al fons del carrer a mà dreta un carreró ens porta a una construcció agradable amb un jardí ben arreglat. És el nostre hotel: Guest House “Asia Mountains”, amb una piscina i tot. Només arribar esmorzem abundosament i ens anem a dormir i recuperar forces de tot el viatge. Al migdia ens despertem, ens dutxem (que serà la última dutxa en molts dies) i ens dirigim a donar una volta per la ciutat. Ens trobem amb una ciutat molt deixada, amb les clavegueres obertes que corren entre la zona peatonal i l’asfalt, amb bastants “xiringuitos” a peu de carrer i sense atractiu visual.

A la tarda anem a visitar les oficines de l’agència: AK-SAI TRAVEL. Coneixem una noia, l’Annie, que parla català.

Anem a dormir aviat.

19/07/05

Ens despertem al voltant de les 6 per esmorzar perquè a les 7 ens passen a recollir per portar-nos a l’aeroport.

A Bishkek facturem l’equipatge, però per sort el preu d’excés de preu és molt moderat (un mig $ per kg); en total ens passem 49 Kg que ens costen uns 1000 som.

A les 8:50 enlairem direcció Osh amb un avió model AN-24 RV, molt petit i amb hèlix. Aproximadament una hora després aterrem en un petit aeroport, on sortim al carrer per una porta de ferro atrotinada i un cop a fora ens fan entrar a una ”habitació” a recollir els equipatges.

Aquí ens espera l’Edu un català que treballa per l’agència (està casat amb l’Annie) i el Dimmas, un home del país alt i fort que és el xofer del “tanque” com li diuen ells que ens ha de dur fins el camp base (és un antic camió militar que li han col·locat una cabina darrera).

Parem al mig del mercat de Osh a fer les compres necessàries (pa, formatge,...) d’última hora i ja prenem el camí cap al camp base.

Sembla còmic, el camió ha de parar cada uns 15 minuts per tirar-li galledes d’aigua freda al radiador perquè s’escalfa molt el motor. Passat una estona recollim una parella de suïssos que necessiten transport. Porten 4 mesos de viatge, i van sortir des de Turquia i viatgen amb bicicleta.

El paisatge és tot de muntanyes amb pastura, ni un bosc enlloc.

Passem un parell de ports de muntanya, va passant el dia. Cap a les 9 del vespre deixem ja la carretera i enfilem direcció a la vall del campament. El conductor vol passar per un camí més curt que fa 5 anys que no passa i que li han dit que esta bé.

Després d’una mitja horeta de camí arribem al riu i ens trobem un tall de considerable alçada. El conductor recula un tros i es fica ben be al mig del traç del riu per unes impressionants pedres i saltant uns marges... En un punt penso que bolquem al camió; fins i tot va rascar amb la xapa aquell tanque.

Prop de mitja nit arribem al camp base, sopem una miqueta i a dormir.

20/07/05

Ens despertem al camp base a 3660 metres d’alçada. Avui toca descansar després de tres dies de viatge. El descans també ens serveix per anar aclimatant-nos a l’alçada, es nota que hem d’anar a orinar més sovint. Passem el dia contemplant el paisatge, estem a 18 km del peu de la muntanya, i veiem el cim amb una imatge majestuosa.

L’Olga, la cuinera, fa uns plats deliciosos i molt treballats; sembla que ens alimentin com a reis.

A mitja tarda preparem el menjar i les coses que decidim pujar cap al camp 1 l’endemà, ja que “ens toca” fer un porteig. Al final carreguem les motxilles fins uns 15 kg, pes raonablement portable i així també ens permetrà reconèixer el camí.

Avui resulta ser l’aniversari del director del camp, l’Aleik. que fa 35 anys, i ens convida a la seva festa. Venen gent de diversos camps i tots porten menjar i vodka per celebrar-ho. Nosaltres ens retirem aviat perquè l’endemà ens toca treballar de valent.

21/07/05

Al voltant de les 6 ens despertem i cap a esmorzar. El tanque ens puja 3 km més amunt, al “pla de les cebes”, per començar a caminar. El camí comença amb una bona pujada fins al pas dels viatgers, que en costa 1h i 10 minuts. En ens trobem una forta baixada fins al riu (una mitja hora). Després queda una llarga pujada per la glacera que sembla que no s’acabi mai. Amb un total de 5 hores arribem al camp 1. Arribem tocats, tant pel desgast físic com per l’enorme sol que fa. Descansem una horeta prenent te i algunes galetes; descarreguem les motxilles de material i anem de retorn al camp base. Amb 4 hores, ja a les 17:30, ens plantem de nou a baix al CB.

22/07/05

Avui dormim moltíssim del “tute” d’ahir. Ens despertem al voltant de les 9 i esmorzem uns boníssims creps que ens prepara l’Olga. Passem el dia de descans i preparant el material a pujar per l’endemà. Anar carregant i carregant al final la motxilla arribava als 20 kg, un bon pes per fer patir l’esquena.

A mitja tarda passem una bona estona parlant amb un metge català d’una altra expedició d’un campament veí. Resulta ser l’Antoni Ricard, metge de l’expedició catalana al Everest’85.

23/07/05

Avui ens permetem el luxe de sortir més tard amunt, ja que avui ja no em de tornar a baixar al CB. La intenció és pujar i no tornar a baixar al CB fins després d’haver fet el cim. Després d’agafar forces energies esmorzant a les 9 del matí comencem a caminar amunt.

Al “pas dels viatgers”, a una hora de camí, ens trobem al Nisha (un dels portejadors de l’agència) que abandona la seva motxilla i torna avall. Nosaltres decidim preguntar-li que li passa, i resulta que es troba malament de la panxa. Li preguntem si porta alguna cosa molt important pel campament 1 que nosaltres mateixos li faríem el favor de pujar-li; i llavors comença a treure llaunes de carn, sucre, entre d’altres coses que ens carreguem a les nostres esquenes.

Amb 5 hores i poc de pujada arribem al camp1 i ens descarreguem de les pesades motxilles.

A mitja tarda el cel es tapa i cau una nevadeta.

24/07/05

Avui descansem tot el dia al camp 1. Estem a uns 4400 metres d’alçada i de moment ens estem trobant molt be amb l’alçada. L’Arom, el cuiner del camp 1 fa uns menjars molt bons, i sembla que empalmem un àpat amb el següent<.

Bullim una mica d’aigua per l’endemà, i preparem el material a pujar per muntar el camp 2. Decidim pujar la tenda, les càrregues de gas, el fogonet i el menjar; que en total ja es notava a l’esquena.

Ens tornem a trobar l’Antoni Ricard juntament amb el Jordi Admetlla, els dos metges catalans de l’expedició de diabètics, hi passem una estona conversant. Coneixem un diabètic americà, el David, que ha perdut el seu equipatge i que va tot ell de deixat i pensa pujar al cim. ((Dies següents hem pogut veure que és genial i esta molt fort)).

25/07/05

Avui ens despertem aviat per esmorzar i tirar amunt. Amb petites desavinences alhora de la sortida amb preses, comencem a caminar a les 6:30 del matí. Ens trobem amb una forta pujada a, on anem encordats per tenir més seguretat ja que anem creuant algunes esquerdes. Ens prenem la pujada amb masses ganes, i al final prenem consciència i agafem un ritme normal més profitós pel cos. Amb 5 hores i mitja ens plantem al camp 2.

El camp 2 està ple de tendes i l’espai és limitat, i ara ens toca plantar la nostra. Comencem a fer una plataforma a la part superior del camp a la zona de neu al costat d’una pedrera. Anem picant i picant amb la pala i piolets; la tasca és molt cansada hi em d’anar parant de tant en tant. Ens costa molt fer una plataforma gran, ja que a sota trobem gel ràpidament i la pendent és considerable. Al cap de 2 hores ja mig desesperats decidim que hem de canviar de lloc perquè la nostra tenda es grandeta (de 3 places amb 2 avancers). Al final a la zona de baix, en un espai que queda entre tendes, construïm una plataforma amb pedres per la base de la tenda, que ens costa 1 horeta.

Cansats, mengem una mica de fruit secs i tirem avall cap al camp 1 al voltant de les 3 de la tarda, i amb 2 hores ja estem a lloc.

Ens trobem amb dos aragonesos al nostre campament, el Nacho i el Pedro, que avui mateix han baixat del camp 3 després d’haver-hi dormit.

26/07/05

Descansem durant tot el dia, observant la muntanya. Cada dia hem canviat els plans de tàctica de pujada al cim. Però ara la idea és que demà pugem al camp 2 i ja no baixarem al camp 1 fins després del cim, ja que hem trobat la pujada al 2 bastant dura i no compensa baixar a descansar al 1 per després tornar a fer la pujada.

Agafem forces perquè ara ve “la muntanya de veritat” i queden molts dies de treball. Calculem d’aquí 4-6 dies, si tot va bé, arribarem al cim; depèn de com ens trobem esperarem més o menys.

27/07/05

Sortim a les 6 i quart cap amunt. Amb 5 hores i vint arribem al camp 2. Al arribar ens fem una mica de sopeta amb verdures per recuperar forces i després construïm la plataforma que falta per l’avancer de sota. A ple dia, la calor del camp 2 es molt elevada per la situació que està (els del país li diuen la paella). Intentem descansar al màxim ja que l’endemà ens toca tornar a treballar perquè volem pujar a muntar el camp 3. Estem en l’espera de veure com reaccionarem perquè serà el primer dia que fem dos dies d’exercici intens seguits.

La tenda és gran, però a l’hora de dormir en és limitada. Hem de dormir capicuats per aprofitar l’espai; el Jaume que està al mig dorm amb el cap als nostres peus.

28/07/05

No s’acaba de dormir massa bé, el terreny no és massa uniforme ni pla i a la nit no es para de donar voltes dins el propi sac.

Ens havíem de llevar aviat, però fem el mandra i al final sortim a les 8:20. El Jaume surt molt ràpid amunt i el Roger i jo anem seguint el ritme. Després de la primera pujada forta i una mica de “fals pla” parem a hidratar-nos i picar alguna cosa al costat d’una tenda que hi ha plantada darrera un mur de neu. Ara pugem una forta i llarga pujada fins al Razdelnaia, d’uns 6200m d’alçada. El Roger després de menjar no s’acaba de trobar massa ve i va pujant una mica tocat.

Amb un total de 4 hores ens plantem a dalt, i només ens falta uns 10 minuts de baixada fins al coll, on està el camp 3 (a 6100 m). Un cop allà ens toca plantar la tenda. Fem un gran forat a la neu per poder plantar la tenda i així estigui protegida del vent, que en ocasions bufa molt fort. Deixem els piolet per fixar la tenda a la neu i ens posem en camí per retornar al C2.

Amb una hora i 50 minuts, sense preses, estem de nou al C2.

Tinc els llavis molt inflamats i em molesten.

29/07/05

Avui, després de dos dies d’exercici, decidim descansar on estem; tot i que aquestes alçades ja no es recupera gaire tot i descansar. La intenció és agafar forces per l’endemà començar ja a tirar amunt.

Jo em desperto amb els llavis bastant malament; em fan mal i estan molt inflamats.

Passem el dia fen el mandra pel C2

30/07/05

Avui ens despertem aviat per intentar trobar la neu més dura que l’altre dia. Sortim a les 7:15, i el Jaume surt com na fletxa cap a munt. Jo i al Roger anem tirant amunt amb més calma, ja que no tenim cap tipus de presa, i no volem cremar-nos per l’endemà. Amb unes 5 hores ens plantem a dalt.

Al arribar al camp ens trobem amb el Pedro (l’aragonès) i ens explica que el Nacho, el seu company, està tirant cap al cim. Aconsegueix fer cim juntament amb un palencià. També arriben el cim com una fletxa dos americans diabètics, un d’ells el David que tarda unes 6 hores, un molt bon temps.

31/07/05

Ens despertem abans de les 5, després d’una nit de nevar i nevar i fort vent. Obrim la cremallera de la tenda i decidim tirar amunt després de veure que es plantejava un dia sense núvols i no feia gaire vent de moment.

Després d’esmorzar i acondicionar-nos comencem a caminar a un quart de 7. El Jaume agafa la primera pujada amb molt força i amb menys de dos hores estem a dalt. Parem a fer un glop de líquid i podem observar les impressionants vistes. Travessem tot el “falspla” fins a la zona del gabinet. Pugem per la zona de l’esquerra perquè el Nacho ens va dir que així podíem esquivar un polac mort feia uns dies per allà. Pugem per una aresta de forta pendent; es recupera una mica el pla i saltem una zona rocosa fins arribar al plató. Aquí hi ha molta neu hi s’ha d’obrir traça en un parell de ressalts de pujar i baixar fins al final del plató que s’agafa ja de nou una zona mig rocosa. Aquí el temps es comença a complicar, el cel esta tapat, bufa vent i la visibilitat no és molt bona. Anem pujant petites muntanyetes amunt i amunt intuint el camí, perquè la traça no es veu degut a la nevada del dia anterior; només de tant en tant en algunes zones gelades podem veure marques de grampons on la neu ha estat ventada que ens confirmen que anem amb bon camí.

Aproximadament a una hora del cim el temps esta bastant complicat i les forces les hores comencen a notar-se al cos i hi ha uns moments crítics (psicològicament), però les forces ens deixen tirar amunt tenint en tot moment la situació controlada. A poca estona del cim veiem que a prop nostre pugen un pare i un fill, que resulten ser xecs. Poc després ens trobem a sobre el cim, una petita pila de pedres amb una punta d’un antic pal d’esquí i un parell de trossos de roba ens ho marquen. Miro el rellotge i són les 15:09. L’emoció esta present en tots nosaltres però el temps és dolent i fa bastant fred. Els xecs, els únics a fer cim juntament amb nosaltres avui, ens poden fer la foto de rigor, i ràpidament tirem avall, ja que encara ens falta el 50% de la feina: arribar de nou al C3.

El descens es fa llarg, però per sort un cop ja de nou al gabinet el temps aquí és millor. A tots ens costa la baixada, però jo vaig bastant tocat (per la falta d’aliments i líquid al cos) i vaig relentint el descens. Amb 5 hores estem al C3, on ens alimentem i hidratem de nou. Vam poder celebrar el cim amb uns talls de pernil salat cortesia dels aragonesos que ens havien deixat el dia anterior.

1/08/05

Ens despertem amb poques ganes de sortir del sac. El Roger ben aviat ja no ha pogut dormir i s’ha posat a desfer neu perquè tots necessitem hidratar-nos. Al final aconseguim sortir de la tenda i recollir-ho tot. Es gira molt vent i molt fred abans de marxar. L’última pujada al Razdelnaia es fa molt dura a causa del fort vent i fred. Avui és un dia prohibitiu per fer cim, la poca gent que ho ha intentat ha donat mitja volta a la poca estona.

Passat el Razdelnaia ja no pica tant el vent i podem baixar més còmodament. Arribem al C2 i recollim les coses, fem una petita pausa, i seguim el descens fins al C1. No és fins ara, mentre vas baixant, que t’acabes de creure i adonar-te que has aconseguit fer el cim i és a baix que t’abraces i et notes les emocions acumulades que no havien sortit.

Només arribar la gent encarregada del camp ens dóna la seva felicitació i enhorabona.

Ens trobem el C1 bastant canviat, amb més gent i més tendes, ho comencem a notar massa massificat pel nostre gust. Al nostre campament ens trobem un grup nombrós de Tortosa d’ideologia d’expedició a la muntanya diferent a la nostra podríem dir.

2/08/05

Esmorzem, i observant, el camp sembla un riu de catalans: els de Tortosa, 11 de Mollet al camp del costat, arriben 3 de Berga. Des del nostre punt de vista creiem que hem tingut molta sort en les dates, ara sembla les rambles, i ja no es manté tanta relació amb la gent treballadora del país, cosa que a nosaltres ens ha encantat poder arribar a conèixer una gent tant encantadora i agradable.

Ens acomiadem “dels metges” i dels del país. En aquells moments costa de marxar i començar a caminar avall, i sents moltes emocions.

A les 12:30 comencem a tirar avall amb totes les pertinences a l’esquena, unes bones motxilles. Però com des del principi teníem al cap (afortunadament, gràcies al Jaume) totes les coses ens les hem protejat nosaltres a les nostres esquenes. Veus gent que contracta nens perquè els hi pugin la seva motxilla fins al C1, motxilles que fan el doble que el nen, i a més per quatre rals; són qüestions de dura reflexió.

A les 4 estem al pla de les cebes, on ens esperava l’Alek, que ens ha rebut amb una enhorabona. Al CB ens retrobem amb els aragonesos i l’Edu que també ens feliciten.

El sopar és especial, ens han obsequiat amb un pastís i una ampolla de vi.

3/08/05

La feina ja està feta i ara toca descansar i recuperar-nos. Tots ens hem aprimat bastant, però jo al mirar-me sense samarreta, després de molts dies, em trobo molt encongit.

Ens despertem relativament aviat per poder acomiadar l’Edu que marxa direcció cap al C2; el gruix de la gent es troba allà i a més a partir del dia 6 té festa i vol intentar fer el cim.

Avui al campament ens trobem un seguit de personatges que sembla que no estiguin en el lloc adequat: un parell de francesos que en l’efecte sembla que no hagin fet muntanya i ens pregunten tot (tot vol dir tot) el material, menjar,...; també un pare i fill italians molt grossos, esponsoritzats fins les orelles.

Passem el dia amb al aragonesos i reconstruint el “petate” perquè l’endemà anem ja direcció cap a Osh.

4/08/05

A les 9:30 ens acomiadem del CB, i marxem juntament amb el Nacho i Pedro amb un tanque diferent, ple de croats, que per cert són bastant bruts (en el sentit de tirar coses a terra). A les 5:30-6:00 arribem al nostre hotel a Osh: si no recordo malament “hotel taylor”. Ens dutxem, després de molts dies sense notar l’aigua pel cos (uns 17 dies) i després sortim cap a sopar els 5 junts. Acabem sopant a un lloc que sembla de categoria d’Osh, però acabem menjant molt be. Ens poren uns “pinxos” de carn de xai boníssims.

No massa tard ja estem estirats al llit a punt de dormir.

5/08/05

Esmorzem amb quantitat i a les 8:30 ens passa a recollir un “tanque” diferent. Curiosament estem parats molta estona a un mateix lloc, i al final descobrim que és perquè estan intentant aconseguir els nostre bitllets d’avió, ja que hem adelantat la tornada. Al final viatgem els 5 junts Osh-Bishkek a les 10:30. Amb una horeta ja hem aterrat.

Ens ve a recollir l’Annie i ens porta cap al mateix hotel que l’anada (Asia Mountains). De camí parem a les oficines d’Aeroflot per intentar avançar els bitllets d’avió de tornada a casa; i ho aconseguim per el cap de dos dies (diumenge).

Només arribar a l’hotel fem un bany a la piscina (que no està gens malament).

Sortim a dinar, i per variar acabem tips de carn. En acabar anem a un local d’internet i locutori i ens comuniquem amb les famílies.

6/08/05

Sortim cap el centre a triar unes quantes postals a l’oficina de correus i també anem al zum (com un gran centre comercial) on en l’última planta podem comprar uns quants records pels familiars.

Anem a dinar a un xinès que ens va recomanar l’Edu, i retornem a l’hotel. De camí comprem una síndria, que genera un petit debat de que per menjar la síndria fresca s’ha de posar al sol (me documentat i abans s’havia dit però comprovat pels meus pares, de quan això es feia ressò, si es fica al sol la síndria queda com sopes). A mitja tarda disfrutem tots menjant-nos-la fresca, ja que ha estat guardada a la nevera.

Aquesta nit sortim a sopar 7 (nosaltres, els aragonesos i una parella de Navarra), i el sopar ha acabat en una conversa de política de les diferents comunitats...

7/08/05

Ens despertem a les 3 de la matinada, i després de picar alguna cosa d’esmorzar anem ja cap a l’aeroport acompanyats per l’Annie.

A les 6:05 enlairem direcció Moscou on arribem a les 8:30 (hora ja canviada, dos hores menys). En poca estona, mentre donem una volta, passem els controls (al Roger les russes li fen desmuntar la motxilla per culpa d’unes pedres que porta del camp base i cim i que en tots els controls li havien preguntat) a les 10:05 enlairem direcció cap a casa. Arribem cap a tres quarts d’una però les bosses tarden molt a sortir (al voltant d’una hora esperant).

Al sortir ens trobem amb una emotiva i sorollosa benvinguda per part de familiars i amics del club. Després de petons, abraçades, i un bona estona de parlar cadascú es dirigeix de nou a casa seva amb la seva família.

L’expedició des del meu punt de vista ha sigut tot un èxit rotund. Hem sabut conviure els tres durant molts dies en espais reduïts i en dures condicions sense arribar a estirar-nos gaire fort els cabells (només el necessari). Tots junts en tot moment ens hem donat forces per poder arribar a fer tots tres el cim i arribar pel nostre peu a baix de tot.

Per nosaltres ha sigut una gran experiència i agraïm la col·laboració de la gent que ha cregut amb nosaltres: Ajuntament d’Esparreguera i Patronat municipal d’esports, Buff, Esparracat, Int-salim, Signes, Foto Sistema plaça de l’Ajuntament, Viatges Calsina, Universal Adventures, Xell Navarro, els membres del Club Excursionista Esparreguera, família Ortí, i les nostres famílies i els amics que ens han recolzat en tot moment.

Esperem que en un temps futur puguem portar el poble d’Esparreguera ben amunt.

by Pau Pedrosa

BAIXAR en format PDF