La nit de solstici d’estiu, la més curta de l’any, és el moment en què la natura està en el seu ple i en conseqüència, és la nit en què els quatre elements tenen més virtuts que podem incidir directament en la nostra vida. D’aquest fet arrenca un seguit de creences i de rituals que barrejats amb el concepte festiu de la diada l’han feta rica, variada i amb mutacions necessàries que li han permès sobreviure i renovar-se al llarg del temps.

Mentre moltes d’aquestes creences s’han anat esvaint, desplaçades per nous costums, n’hi ha d’altres que segueixen ben vigents, mantenint la festa en constant renovació. Fins i tot, malgrat les prohibicions puntuals pel que fa a l’ús de la pirotècnia o les dificultats actuals per fer fogueres i revetlles dins del nucli urbà, la festa ha conservat vives les seves constants.

Als components tradicionals de Sant Joan s’hi ha afegit dos elements més o menys nous que reforcen encara més el seu valor. Un d’ells és la Trobada de Diables de Catalunya que es va començar a fer l’any 1981 i es va mantenir durant deu anys i recuperada pels Diables de Ripollet. L’altra, els Focs de Sant Joan que s’encenen amb la Flama del Canigó. Tant una celebració com l’altra han aportat noves formes a la festa.

UNA FESTA CATALANA

La festa del solstici d’estiu, a casa nostra anomenada de Sant Joan, ha estat celebrada per totes les cultures per honorar el punt alt del sol, com a element de vida i de caliu per tota la natura. Actualment, encara se celebra a la majoria de cultures que viuen en contacte amb la natura, en canvi, a les societats bàsicament urbanes, s’ha relegat a un segon terme.

A Catalunya, la diada de Sant Joan s’ha celebrat de sempre, primer com a simple celebració del solstici i actualment per costum popular. Actualment, la festa de Sant Joan es manté viva i revaloritzada, no solament per un sentit lúdic sinó també per un sentit d’identitat, que la iniciativa de la Flama del Canigó ha potenciat des dels anys cinquanta, fins al punt de convertir aquesta diada en la Festa dels Països Catalans.

LA FESTA DEL SOLSTICI

L’any 1955 al Vallespir, en Francesc Pujades veí d’Arles de Tec, enamorat del Canigó i inspirat en el poema del mateix nom de Mn. Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan, al cim del Canigó i des d’allí repartir la seva flama per totes les terres de parla catalana, com a símbol d’una identitat comuna. Aquells anys eren de clandestinitat i no va ser fins onze anys més tard que la Flama travessava per primera vegada la frontera d’una manera plena de dificultats.
El 1964, la primera flama, promoguda pel Cercle de Joves, nasqué sobre la terrassa del Castellet de Perpinyà. D’aleshores ençà, la flama s’hi queda tot l’any abans de ser regenerada a la pica del Canigó amb feixines vingudes d’arreu dels Països Catalans.

Any rera any es comença el diumenge abans de Sant Joan, amb una trobada al pic del Canigó on es repleguen feixines d’arreu dels Països Catalans, el dia 22 es puja la flama guardada durant tot l’any al Castellet de Perpinyà al pic i s’encent una foguera que és vetllada fins a mitja nit. Quant el foc il·lumina la pica del Canigó, la Flama bategarà al ritme de tots els cors Catalans.

El dia 23 a la 00:00 hores la Flama ja regenerada comença el descens, i corre, res no pot aturar-la. A peu, a cavall, sobre la terra, sobre el mar, es una immensa cursa de relleus que portarà aquest missatge d'agermanar.

Per tant, una de les tasques de totes aquelles persones i entitats que estan motivades per la festa de Sant Joan, hauria de ser la de vetlla perquè la festa no perdés els seu contingut i el seu contingut i el seu sentit més essencial i si cal, revitalitzar allò que s’estigui perdent. Per altra banda, la diada de Sant Joan és indiscutiblement una festa viva en el sentit català i per tant també cal no adormir-nos i que s’arribi a perdre el sentit d’identitat de la diada.

La Flama del Canigó ha de contribuir a donar una nova visió de la Festa de Sant Joan, les persones que la reben han de saber què estan rebent i per això va acompanyada d’un missatge que és llegit abans d’encendre el foc. Es tracta, sempre, de sumar valors als que ja existien i de buscar una visió diferent de la que s’ha tingut tota la vida, que pugui interessar a les noves generacions i que mostri els trets més característics del nostre país i, sobretot posi en relleu la seva unitat.

És important fer constar que per als companys de la Catalunya Nord, la Flama del Canigó és la forma d’expressar la catalanitat i de la unitat dels Països Catalans a traves del foc, arrelada en el passat i projectada cap al futur.

PROJECCIÓ DE LA FESTA

A les comarques pirinenques mantenen la festa de Sant Joan en la seva forma més atàvica. Antigament les festes més populars eren aquelles en què el foc hi tenia un protagonisme especial i aquesta popularitat s’ha mantingut fins ara. Al fet festiu s’hi afegeix avui, el poc quotidianes que són les fogueres en la nostra vida. Així trobem els foguerons que es fan per Sant Antoni a les Illes, les barraques del mateix sant que es fan al sud de la Franja de Ponent, la nit de foc d’Alacant, el Sant Joan a l’Alguer..... Fins i tot a la Fia-faia de Bagà que se celebra la vigília de Nadal i que és l’única festa de foc del solstici d’hivern que conserva la seva personalitat. Però per damunt de totes la nit de Sant Joan és la festa en què el foc és comú a totes les terres de parla catalana.

És evident que amb la recuperació de les nostres tradicions la festa de Sant Joan ha rebut un impuls notable, sobretot per la tasca que han dut terme les associacions i els grups de cultura popular. Sant Joan però s’ha mantingut dins d’uns paràmetres lliures de festa popular impulsada de manera corporativa només pel TIC i per aquelles poblacions que tenen aquesta diada com a festa principal.

Malgrat la força de la diada ja hem dit que cal recuperar i potenciar alguns aspectes de la festa de Sant Joan que han desaparegut o estén en perill de desaparèixer. La dificultat comença amb la manca de material publicat sobre la festa i el desconeixement que en té molta gent d’aquests aspectes.

Els mitjans de comunicació, poden contribuir de manera decisiva a la divulgació de la festa i de tots els elements que la componen. En tractar-se d’una festa amb una data concreta no resulta difícil preveure dins de la planificació anual uns espais per a la informació dels actes que es realitzen a les diferents contrades del nostre país, així com l’emissió de programes sobre els components de la festa. Però malauradament, la realitat no és aquesta, qualsevol de les persones i entitats que treballen pel manteniment d’aquesta festa o de qualsevol altra, sabent com n’és de difícil aconseguir que els responsables dels mitjans de comunicació catalana prenguin interès i publiquin o emetin informació per tal de donar a conèixer el contingut de la festa de Sant Joan. Cal que d’una vegada per totes els mitjans de comunicació del nostre país és facin ressò de la festa més popular i d’àmbit generalitzat que tenim.

REFLEXIONS

La diada de Sant Joan és una celebració que agrupa components lúdics, atàvics, rituals, populars, d’identitat i fins i tot màgics. Per tant, aquesta festa és un compendi riquíssim del nostre folklore, que cal preservar i potenciar.

La festa se celebra per voluntat popular de manera generalitzada i va ser defensada per la societat civil de manera majoritària, essent ratificada per unanimitat pel Parlament de Catalunya l’any 1990, amb una declaració de protegir les nostres festes tradicionals, especialment la de Sant Joan.

Al mateix temps, la festa de Sant Joan és un nexe d’unió de les terres de parla catalana com ho demostra el gran nombre de Focs de Sant Joan encesos amb la Flama del Canigó i per tant, de la mateixa manera que cal preservar allò que és tradicional de la festa, també de mantenir el seu sentit d’identitat.